Ulls dins
de les llàgrimes, senders dins
de la pols, dins
de la saliva els llavis, dins del desig
el cos. Pell som
encara i dins
de les carícies ancestrals
d'anit.
Podria romandre així, immòbil, immune,
pedra els ulls, pedra el cor, pedra els peus,
en una nit de pedra sota la llum de pedra
d'una lluna plena evidentment de pedra,
i contemplar eternament el carrer per la finestra
d'aquesta anciana del cabàs de taronges
com si el planeta existira només en la certesa única
del meu gest de pedra, com si la meua estàtua
no l'haguera escolpit mai cap mirada,
com si la suor, la sang i les llàgrimes
on sovint sure com un vell cadàver
no foren mentides de pedra d'un món de pedra.
Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa mal caminar descalça
per aquest bosc envidrat
de màscares, proxenetes
i tornaveus del no-res.
Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa por caminar descalça
per aquesta presó on m'ensinistren
amb silencis, odis, fel
i un cert decòrum.
Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa res caminar, descalça
i boja, per les carreteres del món,
amb els peus massa clivellats
per a unes sabates noves.
Aquesta nit
cau de tan amunt
que en tocar terra romp,
en cada finestra sua, arrapa,
s'amera, i en els udols dels llamps
rebervera, forada els terrats,
els dormitoris, els coits, l'alenada
veu d'uns morts que no poden
resoldre el misteri d'aquestes finestres sordes
a les que no s'aboca mai ningú
per contemplar la tendresa del més antic
dels cataclismes.
